«Doneu-me un punt de recolzament i moure la terra»
Arquímedes

Qui no necessita sentir-se estimat, respectat, valorat i acompanyat? De fet, tots ens més o menys mesura, ho necessitem, però hi ha un moment a les nostres vides en el qual no és un desig, sinó una necessitat bàsica sentir-se així per a poder créixer i desenvolupar-nos el millor possible, tant en l’àmbit físic com psicològic. Aquesta etapa clau és la infantesa i l’adolescència.

Aquesta etapa de la nostra vida, si l’entorn ens és propici, ens aportarà els recursos necessaris per a desenvolupar el nostre sentiment subjectiu d’ autoestima i autoconfiança. Aquests sentiments són molt importants per afrontar els reptes que ens trobarem al llarg de les nostres vides.

Així doncs, com podem fer els pares i mares per tal que l’ambient dels nostres fills sigui favorable, que no pas perfecte, pel correcte desenvolupament del sentiment d’autoestima i confiança dels nostres fills? La resposta no és fàcil ni breu, però m’agradaria aportar-vos 4 «recursos» que sí són importants per afavorir aquest sentiment:
– La paraula és el primer i meravellós recurs del qual disposem, aprofitem-lo bé!
Més enllà de la gran importància que té com a mitja de comunicació verbal, la paraula té una importància vital en la relació i comunicació d’emocions amb els nostres fills, fins i tot abans del seu naixement. La paraula esdevé font de benestar i expressió de les nostres emocions, juntament amb l’entonació que utilitzem. Per tant, començar ja des de l’inici de l’embaràs, la mare i el pare, a fer present al futur bebè que s’està formant, expressant en paraules les seves emocions i pensaments, de forma amorosa, ajudarà a començar a construir la subjectivitat del futur nadó, substrat bàsic per a la personalitat.

– Respecta’l perquè es pugui respectar.

Pot sonar a tòpic, però a vegades ens oblidem a tractar als nostres fills com ens agrada que ens tractin a nosaltres. És bàsic utilitzar paraules d’agraïment i reconeixement davant actuacions diàries dels nostres fills, que a vegades per quotidianitat, els hi restem importància.
Un «gràcies» per ajudar-me a…. Parar la taula, o bé, per cuidar del teu germà o germana mentre jo estava fora, són útils i necessaris per mostrar el valor que donem allò que fan.
L’agraïment és la capacitat d’apreciar i valorar la presència i suport de l’altre. I en el futur, ser conscient d’aquesta capacitat, l’ajudarà a apreciar la bellesa i els aspectes positius de qualsevol d’ells mateixos i de circumstància, fet que augmenta la capacitat de poder aprendre i créixer en totes les situacions.

– Valora’l perquè es pugui valorar.

Hi ha molt aspectes necessaris a valorar en els nostres fills, i que a vegades ens passen desapercebuts perquè focalitzem la nostra atenció en aspectes menys importants pel seu correcte desenvolupament. Per exemple, és molt més important valorar l’esforç que duen a terme alhora de realitzar una tasca, com la preparació per a un examen, que no pas el resultat en si.
Es bàsic reconèixer i valorar l’esforç com a una qualitat seva, molt positiva, i que és independent del resultat obtingut. Perquè aquella nota oblidada ràpidament, encanvi,  la capacitat d’esforç li resultarà útil al llarg de la vida.

– Condueix-te bé perquè es pugui conduir bé.

Els adults sabem que conduir-se bé per la vida no és fàcil i  s’aprèn amb l’experiència. En caure i tornar-nos a aixecar. Equivocar-se i tornar-ho a intentar, i d’aquesta manera, poc a poc,  anem fent camí, aprenent i creixent com a persones.

Els infants d’aquest fet encara no en tenen consciència, per més que ens esforcem a explicar-los-hi. La seva primera experiència de conducció per a la vida la realitzen emmirallant-se amb els adults, i especialment amb els seus pares. Per tant, amb la consciència amb la qual afrontem la nostra vida i  la llibertat amb la qual prenguem les nostres decisions serviran com a primer punt de referència i mirall per als nostres fills.

Per tant, per ajudar a conduir-se el dia de demà, de manera conscient, lliure responsable i beneficiosa per a ells, cal ensenyar-los a pensar bé. Com que hi ha moltes maneres d’ensenyar a pensar bé, posaré com a exemple algunes respostes que NO ajuden a què els nens i nenes puguin pensar per a ells mateixos: «No, perquè no», «Sí, perquè sí», «això ho has de fer així perquè t’ho dic jo», …

No és fàcil acompanyar als nostres fills i filles perquè puguin esdevenir la millor versió d’ells mateixos, però alhora, és una responsabilitat meravellosa i única. Les nostres accions d’avui determinaran la personalitat dels nostres fills, els nostres futurs nets, i les properes generacions. No cal ser els pares perfectes, ni tampoc voler el fill/a perfecte, la perfecció afortunadament, no existeix. El que si que existeixen són aquelles petites accions que fan la diferència en el dia a dia.